Comunicat del President Montilla sobre la Diada Nacional de 2014

9 setembre, 2014

escut-262x300

Ciutadans de Catalunya, Ciutadanes de Catalunya

 

Com cada any per aquestes dates, i en la meva condició d’expresident de la Generalitat, voldria compartir amb vosaltres unes reflexions sobre la situació del nostre país i la significació de la Diada Nacional com a festa del conjunt dels catalans i les catalanes.

El nostre país està immers encara en una profunda i molt seriosa crisi econòmica que està causant molt de dolor a milers de persones i a famílies senceres, que veuen el present i el futur amb desesperança. Als qui ens governen aquí, a la resta d’Espanya i a Europa, els hauríem de demanar que deixin de perseverar en una política ortodoxa d’austeritat que no només no ens ha dut a una sortida satisfactòria de la crisi, sinó que està empobrint la nostra societat i exacerbant les desigualtats socials a nivells que feia molts anys que no coneixíem.

Es necessari reorientar la política econòmica en el conjunt de la Unió Europea i col·laborar-hi des de Catalunya i des d’Espanya amb polítiques que permetin el rellançament de l’economia, la recuperació de l’activitat i de l’ocupació, el desenvolupament industrial i l’increment de la nostra capacitat de produir i vendre riquesa. Només amb un veritable i sòlid creixement econòmic, les administracions públiques recuperaran la seva capacitat fiscal, imprescindible per reposar els nivells de benestar social que hem perdut al llarg d’aquests anys. És cert que hi ha alguns elements positius en les dades macroeconòmiques que coneixem. I ens n’hem de felicitar. Però no ens podem enganyar sobre el seu abast. Mentre la generació de llocs de treball sigui tan fràgil, el poder adquisitiu dels treballadors tan afeblit i la capacitat inversora del sector empresarial i del sector públic tan limitada, no podem parlar de superació de la crisi econòmica.

Al meu entendre, els governs han d’adreçar el gruix de la seva energia a fer possible aquesta recuperació econòmica i a prendre les mesures necessàries per a tenir cura de les persones que pateixen les conseqüències de l’atur, de la pobresa i de la manca de perspectives de treball, com aquests milers de joves ben formats que han de marxar del nostre país per trobar un horitzó laboral satisfactori. Res no és, avui, més important.

Cal fer-ho en una atmosfera d’acord i consens social, és a dir, amb la participació dels agents empresarials i sindicals. I cal fer-ho, igualment, introduint canvis en el nostre model de creixement, que permetin una economia més competitiva, on el coneixement, la recerca i la innovació guanyin posicions.

 

Qualsevol país normal celebra la seva festa nacional com un acte de conciliació, d’unitat del seu poble. La diada és més nacional com més inclusiva és. I ho és menys quan sobresurten els elements particulars, per més legítims que siguin, d’una o diverses parts de la nació, que per definició és sempre plural. És imprescindible preservar el caràcter institucional de la nostra festa nacional, refermant els símbols que representen aquesta unitat civil. La senyera quadribarrada i la Generalitat de Catalunya ens representen a tots i a totes. L’apassionada agitació d’altres símbols, ben legítims en la mesura que són part de la diversitat política i cultural del nostre país,  no ha de fer-ho perdre de vista.

Els governs han de ser molt curosos a l’hora de proposar la litúrgia i la simbologia de la festa nacional del seu país. Si aquesta litúrgia permet l’enaltiment de símbols de part per damunt dels comuns, la festa nacional perd aquell caràcter inclusiu que l’ha de caracteritzar.

 

Aquesta situació de crisi econòmica i de dificultats en la orientació del nostre autogovern es veu agreujada per un clima de desconfiança dels ciutadans envers la vida institucional i democràtica, que s’agreuja quan es constata la manca de rectitud i honestedat de dirigents polítics, especialment si es tracta de persones amb llarga trajectòria institucional i elevades responsabilitats de govern. És imprescindible exigir a tots els responsables polítics, estiguin en tasques de govern o no, la màxima rectitud i honestedat en els seus comportaments com a garantia per a retornar la confiança en les institucions. Més enllà de qualsevol escalada d’especulacions, el que és desitjable és que les autoritats administratives, i especialment els tribunals de justícia aclareixin tots els fets i en castiguin, eventualment, els responsables. En una societat democràtica sana no hi pot tenir cabuda la impunitat.

 

L’any passat constatava, amb preocupació, la paradoxa de trobar-nos en el període de major exaltació nacionalista i, alhora, en els moments de major pèrdua d’autogovern. L’any transcorregut no ha servit per alleugerir aquesta preocupació, més aviat el contrari. Passat un any, refermo la meva opinió de que no hi ha cap altre camí per al redreçament i l’ampliació del nostre autogovern que el diàleg, la negociació i el pacte. Els que diuen que hi ha una via basada en una posició de força, no diuen la veritat. Ni l’immobilisme ni la ruptura tenen prou força per imposar-se.

Molta gent del nostre país, viu, certament, amb l’horitzó d’una data precisa del calendari, el 9 de novembre. Més enllà de preguntar-nos si el recorregut fins aquesta data no ha comportat massa pèrdua de temps i energia, crec que hem d’encoratjar les nostres institucions a reprendre el camí de l’entesa també després d’aquesta data.

Els problemes relacionats amb l’autogovern i amb l’efectiva ofensiva recentralitzadora de l’actual govern d’Espanya seguiran estan damunt la taula el 10 de novembre. I tots plegats haurem d’estar igualment compromesos en la recerca de vies de solució. Catalunya és una nació que reclama respecte i reconeixement. L’afirmació nacional del nostre país és, al meu entendre, compatible amb la construcció d’una Espanya moderna que sigui capaç de reconèixer el seu caràcter plurinacional i estigui disposada a organitzar-se territorialment seguint els paràmetres d’un Estat Federal, introduint per això els canvis necessaris en el nostre text constitucional.

Negociar, acordar i ampliar el marge del possible és més intel·ligent que exigir l’impossible. Encara que això darrer proporcioni titulars més èpics. Cal fer-ho amb un compromís de claredat, fugint de les ambigüitats en que està instal·lada la política catalana. Ens cal no jugar més amb el llenguatge i dir les coses pel seu nom.

Els presidents dels governs de Catalunya i d’Espanya han de retrobar-se, construir una diagnosi compartida, estudiar quins són els problemes del nostre autogovern i del model territorial espanyol i proposar al conjunt del país un camí de mutus compromisos. Jo crec que el compromís i l’acord són possibles. Però requereix treball, tenacitat i aliances. I, finalment, el vot dels ciutadans i les ciutadanes per refermar la validesa d’aquest nou pacte constitucional.

Animo els catalans i les catalanes a celebrar la Diada Nacional, sota el signe de la concòrdia i el respecte a la diversitat i pluralitat que, afortunadament, caracteritzen la nostra nació.

Barcelona, 9 de Setembre de 2014