skip to Main Content
+34 935 677 130 oficinamontilla@gencat.cat
Article: Economia I Política …”

Article: Economia i política …”

Economia i política a l’Europa d’avui – 1.06.2011

Montilla_oficina_02Durant la segona meitat dels 80, en el primer mandat de Ronald Reagan, va tenir lloc als Estats Units un gran debat sobre política fiscal, dèficit públic i, en conseqüència, l’estat del benestar. El representant més visible d’aquella administració republicana, partidari de la retallada de la despesa i de la baixada d’impostos va ser David Stockman, cap de l’Oficina Pressupostària de la presidència. En dimitir, el 1985, va escriure el llibre: “El triomf de la política”, on es lamentava de la victòria de la política sobre l’economia.

En aquests últims temps estem vivint just el contrari: el triomf de l’economia, o més aviat de les finances i dels mercats, sobre la política. Mai la política democràtica havia tingut tants pocs instruments per afrontar una crisi econòmica com en l’actualitat. I de crisis econòmiques, provocades per crisis financeres, n’hem tingut moltes en els dos últims segles.

El procés de globalització imparable del conjunt de l’economia, però especialment de les finances i dels mercats, ha reduït el marge d’actuació de la política. Sense mecanismes institucionals per a governar la globalització, i amb la tendència a renacionalitzar polítiques en el si de la UE, difícilment afrontarem els reptes que tenim per davant amb garantia d’èxit.

Els intents dels països del G-20 d’acordar elements de política comuna en matèria econòmica i financera han estat mínims. Ens diran que han evitat el col·lapse de l’economia, però no han complert el full de ruta que es van autoimposar en la reunió de Washington de fa poc més de dos anys. Seguim sense regles ni instruments per governar mínimament la globalització i els principals objectius d’aquella cimera han caigut en l’oblit.

S’ha de reconèixer que el dèficit públic excessiu és un problema, especialment el seu finançament. Ha comportat, també gràcies a la pressió dels mercats, el rescat de països de la UE com Grècia, Irlanda i Portugal. En aquests casos, tot i els ajustaments que estan realitzant i que comporten entre altres coses pujades d’impostos i retallades socials, les perspectives a mitjà termini de les seves economies no són gens favorables. El nostre país, tot i estar en una situació diferent, tampoc no ho té fàcil.

En aquest context és lamentable el paper de les institucions comunitàries, de la UE com a subjecte polític. Sense política econòmica i sense lideratge, la UE està a mercè de les urgències conjunturals de governs com l’alemany, més preocupat per la seva agenda electoral i pels interessos dels seus bancs que per la construcció europea. Aquesta absència de lideratge, així com la incapacitat per donar passes endavant en la construcció d’una política econòmica comuna proposada per alguns (pocs) líders europeus, que implicaria l’adopció de mesures com la creació d’un “Tresor Europeu”, és un dèficit que no ens podem permetre.

A més, això coincideix amb un període de debilitat de la socialdemocràcia europea. El lideratge i l’articulació d’un discurs propi sobre el procés de construcció d’Europa, així com la necessitat de visualitzar una proposta de política econòmica diferent per fer front a la crisi, hauria de ser protagonitzat per l’esquerra europea governant que té veu en els fòrums de la Unió. Però la seva presència avui es limita bàsicament a països del Sud com Espanya, Portugal i Grècia. Justament els més necessitats d’ajuda i comprensió per part de la resta de socis comunitaris. En aquestes condicions, tot i el paper també meritori del PSE, és difícil liderar una alternativa a les polítiques de la majoria conservadora (Merkel, Sarkozy, Cameron, Durao Barroso).

Aquesta política, dominada exclusivament per la reducció del dèficit públic, condemna els països afectats pel rescat, i a d’altres com el nostre, a deixar en segon pla la necessària recuperació econòmica. Sense creixement econòmic no creix el consum, ni la inversió ni, el que és més important, l’ocupació. Tampoc creixen els ingressos fiscals de les administracions públiques, si no és per la via de l’increment de la pressió fiscal. I per això l’ajust es concentra bàsicament en la reducció de la despesa pública i, per tant, la despesa social.

D’aquesta manera, la ciutadania percep que els sacrificis que han de produir-se en una situació com l’actual són desproporcionats i poc equitatius. Reduccions salarials, congelació de pensions, retallades en polítiques socials o inversió pública, s’estan produint en nombrosos països europeus.

És veritat que no tots els governs retallen el mateix, ni tots baixen els impostos als més rics. És a dir, és veritat que hi ha dues maneres d’afrontar aquesta situació, tot i les limitacions a les quals m’he referit a l’inici d’aquest article. Però la sensació que tenen els ciutadans i les ciutadanes, de manera generalitzada, és que els que van provocar la crisi, o els que havien d’evitar-la i no ho van fer, no assumeixen la seva responsabilitat. Banquers, agències de ràting, fons especulatius, institucions financeres internacionals … no només no han assumit les seves responsabilitats sinó que continuen aprofitant-se de la crisi, alguns guanyant més que mai mentre segueixen donant consells que ells no s’apliquen. La sensació d’impunitat és intolerable.

Per això, la construcció d’una alternativa europea d’esquerres a la crisi, basada en els valors del socialisme democràtic més tradicionals, com són la igualtat, la solidaritat i la justícia social, que incorpori també valors compartits amb altres, com són la llibertat, el mèrit i l’esforç, ha de ser la nostra prioritat. Tot això en contraposició als populismes nacionalistes que guanyen terreny en les últimes eleccions europees.

La solució no és menys Europa, sinó més Europa, més polítiques comunes, més paper de la UE en el context internacional, més visió global a l’hora de defensar els interessos comuns. Articular una política industrial europea, accions comunes per afavorir l’ocupació, una política energètica i una gestió comuna del deute públic de la zona euro, són passes necessàries per avançar en la recuperació de l’economia i de la confiança dels europeus en Europa i en les seves institucions.

La nova economia, l’era de la globalització, no pot comportar més desigualtat i més injustícia. Aquests nous reptes donen tot el sentit a allò que representem.

José Montilla i Aguilera

19 d’abril de 2011

Text inclós al llibre “Tendencias”, editat per la Fundació AG-Fitel, d’UGT-MCA

Back To Top